- Temas: Inconformisme social, crítica a la burgesia i societat immobilitzada.
- Són històries amb un transfons de tristesa i amargura.
- Las tramas solen se sobre l’avortament, l’homosexualitat i la liberació sexual de la dona.
- Protagonistes: Joves treballadors o en atur de classe mitjana-baixa. La família solen estar desestructurades i amb un final no imaginable.
- Escenari: Ciutats a les fosques i zones industrials.
- Tipus de gravació: Equips petits amb la càmera a la mà i en moviment, en blanc i negre i amb un audio no sincronitzat.
- Música: Jazz.
- Just quan va començar el free cinema el 1956 es va produir la guerra de Sinaí,, una alianza militar del Regne unit, Francia e Israel contra Egipte, la cual va durar 9 días.
- En 1960 es va estendre la cultura popular de l'idioma ingles
- Van apareixer el grup famós The Beatels
- Fi de la rebel·lió del Mau Mau
- Es forma el moviment nacional socialista el 1962
- Es va produir la Revuelta de Brunei 1962
- Resolució 2065 de l’Asamblea General de les Nacions Unida el 1965
- Sorgeixen moviments socials o culturals com els "hippies" a Inglaterra
Desde aquell moment comença a fer moltes més pel·lícules que giren entorn al moviment free cinema, entre elles la que vam veure nosaltres La solitud del corredor de fons (1962). Amb la peli que va guanyar dos Oscar va ser Tom Jones (1963) Pero a mesura que passa el temps les seves pel·lícules van perden fama i no es fins el seu últim treball que el seu exit no cambia, pero poc temps després li diagnostiquen Sida i mort.
La soledad del corredor de fondo
Colin Smith és un jove de classe obrera que viu als voltants de Nottingham. Un dia roba en un forn de pa i és enviat a un reformatori. Un cop allà comença a córrer, i gràcies a les seves qualitats com a corredor de fons va guanyant llocs en la institució penitenciària. Durant els seus entrenaments reflexiona sobre la seva vida anterior abans d’entrar al reformatori.
El salvatge ingenu
En un poble miner del nord d'Anglaterra, Frank Machin, tipus anglès de caràcter violent i arrogant, gaudeix de la glòria que li dóna ser l'estrella de l'equip local de rugbi. No obstant això, la relació amb la seva propietària, una jove vídua, li descobreix una nova forma de ser i de veure les coses.
- Els inicis es poden datar entorn de l'any 1947, després de la fi de la segona guerra mundial i es desenvolupa fonamentalment durant la dècada dels 50 i 60 del segle XX.
- La dècada de 1950 va suposar la fi del colonialisme francès.
- Comença com una reacció a la manera clàsica de fer pel·lícules.
- El creador (Jean Rouch) s’inspira en una teoria de l’època: “la teoría del cine-ojo” de Dziga Vertov i en les pel·lícules documentalistes de Roberto Flaherty.
- L’aparició d’equips de filmació més petits i per tant, més fàcils de portar, afavoreixen al moviment.
- Les persones que van impulsar aquest moviment van ser: Jean Rouch, Jean-Luc Godard i sobretot Edgard Morin i Michel Brault, persones que van realitzar la primera pel·lícula pertanyent al cinema vérité: “Chronique d’un été” o “Cròniques d’un estiu”
- Els vietnamites van perfeccionar una forma de guerra de guerrilles que es va mostrar molt eficaç contra els francesos. Després de la derrota a Dien Bien Phu el 1954, els francesos es van retirar de la Indoxina.
- La lluita per la independència algeriana va ser més tèrbola. Algèria, que en teoria era un département francès, estava controlada en la pràctica per un milió de colons francesos que desitjaven salvaguardar els seus privilegis. Aferrada a les seves possessions, la comunitat colonial, recolzada per l'Exèrcit i la dreta, van rebutjar totes les exigències algerianes per assolir la igualtat política i econòmica.
- El Govern va reaccionar amb mitjanes reformes. La pressió internacional va créixer sobre França per part de l'ONU, l'URSS i els EUA, mentre que els pieds noirs
- Es va evitar per molt poc un complot per enderrocar el Govern francès i reemplaçar amb un règim d'estil militar quan el general Charles de Gaulle va acceptar assumir la presidència el 1958.
- Els primers intents de reforma de De Gaulle, encaminats a la igualtat política i el reconeixement del seu dret d'autodeterminació, van enfurir els conservadors sense arribar a satisfer les ànsies independentistes dels algerians.
- Després d'un cop d'Estat fallit el 1961, l'Organisation de l'Armée Secrète va recórrer al terrorisme. Va tractar d'assassinar De Gaulle en diverses ocasions i, el 1961, va esclatar la violència als carrers de París. La policia va atacar als manifestants algerians i va matar a més d'un centenar.
- A l'any següent, Algèria obtenia la independència.
- Cameras molt mes lleugeras
- Negatius amb major sensibilitat, molta més qualitat d’imatge
- Millora del Zoom
- Sincronització del so: so natural, sense postproducció
- Gravacions amb la càmera a l’hombro
- Actors no professionals
- Problemes socials realas
- Localitzacions reals
- Llibertat en l'expressió de l’autor
- “Les Maitres Fous” del 1955
- “Dionysos” del 1984
- “Moi, un noir” del 1958
- l’”Oso de oro”
- “Premio Theodor W.Adorno”
- “Òscar honorífico”.
- “Film socialisme” del 2010
- “Week-end” 1967
- “La Chinoise” del 1967
- “Near Death” 1989
- “Seraphita’s Diary” 1980
- “La danse” 2009
- “Les ordres” 1974
- “Les noces de papier” 1989
- “Mon amie Max”1994
- Idees clares.
- Anticomercial.
- Cinema psicològic.
- En contra dels valors estètics i socials de l’època.
- Busca originalitat, novetat i polèmica a través de nous gèneres i formats.
- Llibertat compositiva i interpretativa.
Presenta preguntes sense resposta.
- MAYA DEREN: Un dels millors directors avantguardes i dels més influents.
- DENNIS LEE HOPPER: Actor, cineasta, fotògraf i artista nord-americà.
- ROBERT BERNARD ALTMAN: Director, guionista i productor de cinema
- JOHN CASSAVETES: És considerat un dels pioners del cinema independent americà.
- ARTHUR PENN: Va ser un director i productor de cinema estatunidenc.
- SAM PECKINPAH: Va ser director i guionista de cine, televisió i teatre estatunidenc.
- És un cinema realista, amb influència del Neorealisme Italià y del llenguatge televisiu.
- En quant a l’estètica, volien ensalçar la naturalitat i la llibertat creativa i ho van fer a través de: Blanc i negre
- Il·luminació natural: mai utilitzaven il·luminació artificial. En interiors la llum era indirecta i rebotada per generar un ambient realista.
- Gravaven amb càmeres modernes i lleugeres en mà, per poder tenir més llibertat. Evitaven les càmeres professionals i tenien un equip tècnic reduït. Això feia que poguessin fer moviments innovadors i seqüències llargues
- Baix pressupost: això assegurava tenir major llibertat creativa.
- Els sons, la llum i la música havien de emanar de la mateixa història: Enregistraven el so directament a la gravació en comptes de fer un doblatge a postproducció.
- Escenaris naturals i llocs identificables, normalment exteriors a París.
- Moments de improvització de rodatge i dels actors: Actors no professionals i joves amb actuació lliure i intuitiva, sense estrelles importants. Personatges sense rumb ni expectatives i un rodatge on el director ho és tot.
- Amb tot això es crea un estil de reportatge amb forma despreucupada que tractava sobre temes morals. Les històries tenen inspiració autobiogràfica i els temes són contemporanis i propers als joves.
- Aquest cinema va fer un canvi al món del cinema, va donar una alternativa estética, de manera de produir i de contingut al món de les pel·lícules. Va canviar la percepció de la realitat a través del cinema, va ser un cinema molt més expressiu que representatiu.
- Agnès Varda(de les primeres directores dones que hi va haver en la nouvelle vagué)
- Jean-Luc Godard. (considerat un dels millors directors)
- Louis Malle.
- Jacques Rivette.
- François Truffaut (creador de la nouvelle vague)
- Roger Vadim.
- El director té un paper fundamental.
- Normalment en un guió propi; permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en les pel·lícules.
- Plasma la seva visió particular, fa una crítica a altres obres o temes molt utilitzats en els mitjans de comunicació.
- Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen, però sempre conviden a la reflexió i a la crítica.
- Aquests films solen estar protagonitzades per antiherois, perdedors, marginats, delinqüents sense justificació i altres personatges de gran ambigüitat moral …
- Es trenca amb la costum d’un final feliç
- Incorporació de moltes innovacions de les avantguardes europees
- Trencar amb la moral puritana i políticament correcta del Hollywood clàssic..
- Barreja de gèneres
- Ús de les noves músiques: jazz, pop, rock, folk, soul, funk o disco de moda als 60 i 70.
Neorrealisme
El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".
- Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
- Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
- Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
- Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
- La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
- S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
- Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
- Diàlegs molt senzills i lineal.
Pelicules més reconegudes
1. Roma, città aperta (1945, Rossellini)
L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.
2. Ladri di biciclette (1950, De Sica)
Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.
3. Germania, anno zero (1948, Rossellini)
Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta.
Story Line
Una dona de classe baixa entra a casa de la seva amant per assassinar-la i quedar-se amb els seus diners.
Guió literari
Escenari: El carrer
Escena 1:
Una dona de classe baixa caminant pel carrer.
Pla americà
Escena 2:
La dona de classe baixa pica a la porta.
Pla mitjà
Escenari: Casa
Escena 3:
L’home de la casa li diu a la dona que obri la porta
Pla sencer
Diàleg:
Home: vés a obrir la porta, vinga.
Escena 4:
La dona obre la porta i parla amb l’altra de classe baixa
Pla mitjà
Diàleg:
Dona rica: (xiuxiuejant) Però què estàs fent aquí? El meu marit ens matarà.
Dona classe baixa: Ningú ens podrà separar (intenta donar-li un petó)
Home: Qui és!?
Dona rica: M’he d’anar i tú també hauries de fer-ho. (se’n va)
Dona classe baixa: (es fica a la cuina)
Escena 5:
La dona de classe baixa agafa un ganivet.
Primer pla
Escena 6:
La dona rica torna amb el seu marit.
Pla americà
Diàleg:
Home: Qui era?
Dona rica: Ningú, no et preocupis
Escena 7:
La dona rica es troba en el llit preparant-se per a dormir.
Pla sencer
Escena 8:
La dona de classe baixa puja les escales i pica a la porta de l’habitació de la dona rica.
Pla sencer de perfil
Escena 9:
La dona de classe baixa pica a la porta i la rica li diu que passi, sense saber que és ella la que pica
Pla mitjà
Escena 10:
La dona de classe baixa entra a l’habitació i es posa cara a cara amb la rica.
Les dues dones comencen a parlar i la de classe baixa assassina a la rica.
Pla mitjà
Diàleg:
Dona rica (xiuxiuejant): Què fas aquí un altre cop?
Dona de classe baixa: Ja et vaig dir que ningú ens podria separar
(Estan a punt de donar-se un petó, però la dona de classe baixa l’assassina abans)
Dona de classe baixa: Només m’interessaven els teus diners… bé, els del teu marit
Escena 11:
Dona morta al llit.
Pla detall
Escena 12:
La dona de classe baixa caminant pel passadís amb el ganivet a la mà.
Pla sencer
Storyboard:
Resultats finals:
.webp)

No hay comentarios:
Publicar un comentario